Dilemes conjunturals, respostes del passat: el moviment indígena a Mèxic

Artículo publicado originalmente en Nationalia, 27 de abril de 2017.

En aquest context, no sorprenen pas les declaracions de diversos personatges de l’espectre polític i la opinió pública després que l’EZLN i el Congrés Nacional Indígena (CNI) anunciessin la seva decisió de postular una candidata indígena per a presentar-se a les eleccions presidencials de 2018. Evidentment, no és l’objecte d’aquest text recordar aquelles declaracions: n’hi haurà prou de dir que la candidatura indígena va desencadenar diverses crítiques. I no només perquè, es va dir, l’EZLN s’havia negat a presentar cap candidat a una elecció pública, sinó perquè parlem d’una figura particularment invisibilitzada per la societat mexicana. A més de dona, Agustina García de Jesús és indígena, pobra per antonomàsia i, encara que pròpiament no és una dona zapatista, gairebé podríem dir que, per a amplis sectors, tot allò que ella representa és “cosa del passat”.

Segons que diuen polítics i analistes, el vot per una candidatura indígena constitueix una manera de malbaratar una aparent oportunitat històrica: atesa la crisi de legitimitat per la qual passa el règim actual, la possibilitat d’un triomf de l’esquerra és més factible que no pas en eleccions anteriors. Fent gala d’un raonament pragmàtic, s’ha assenyalat que davant la imminent postulació, per tercer cop consecutiu, d’Andrés Manuel López Obrador (Moviment Regeneració Nacional, partit que cerca representar l’esquerra mexicana), una candidatura associada a l’EZLN no faria sinó dividir aquesta esquerra, i minaria el suport a aquest polític d’extracció priista (del PRI, el partit que va governar durant 70 anys el país, donant lloc a l’anomenada “dictadura perfecta”).

Quins són, però, els factors subjacents a aquestes opinions? Jo plantejo que són molt menys conjunturals que no sembla pas, atès que remeten a una qüestió profunda i constitueixen algunes de les problemàtiques amb què s’ha topat, des de sempre, la lluita per l’autodeterminació, el manteniment de la terra i la conservació de la identitat.

En primer lloc, el missatge no és limita pas a l’EZLN, sinó que s’adreça a les diferents lluites per l’autonomia que es verifiquen arreu del país. En la conjuntura es constaten les lluites dels pobles fins fa poc desconeguts, però que els darrers anys han saltat a l’escena pública com a conseqüència del despullament i la violència dels quals han estat objecte. El 16 d’abril passat es van complir sis anys d’autogovern del municipi purépecha de Cherán, a l’estat de Michoacán, encara que aquest no és l’únic cas i, és clar, no serà pas el darrer.

Alguns d’aquests moviments han transitat de l’organització per a l’autodefensa del territori a la demanda d’autogovern, i fins i tot, com en el cas de Cherán, han establert precedents importants: el reconeixement per part del Tribunal Suprem de Justícia de la Nació respecte de la facultat d’un municipi indígena d’impugnar lleis i reformes que afectin la comunitat indígena al país.

No obstant això, quan falta poc més d’un any per a les eleccions presidencials, l’esquerra partidista ha volgut posar el moviment indígena davant d’un dilema: aglutinar-se al voltant de López Obrador les possibilitats del qual, diuen, s’albiren àmplies, o bé donar suport a la candidatura indígena, la qual, segons argumenten, té un abast limitat i està mancada d’una perspectiva de país.

En part, aquest raonament es basa en el fet que la població indígena representa amb prou feines el 6% de la població nacional (estimada en més o menys 120 milions d’habitants), però sobretot en la seva invisibilitat. S’ha assenyalat diversos cops una contradicció fonamental en relació amb això. Per un costat, l’orgull expressat cap a l’anomenat “indi històric”, personatge abstracte construït al llarg de dos segles amb la mirada posada a la conformació d’un estat nacional; per l’altre, el menyspreu i la condició d’infantilisme a què es condemna l’indi de carn i os.

La qüestió no és pas menor, atès que el pragmatisme de l’esquerra partidista no suposa tan sols, en allò immediat, un alto a les aspiracions autonomistes dels pobles originaris — cosa que es constata en la insistència dels polítics de pensar els conflictes indígenes més recents com una qüestió de seguretat, una resposta immediata a una conjuntura de violència—, sinó que a més, a llarg termini, constitueix el retorn a un projecte d’unitat nacional ancorat en un discurs anacrònic i en el qual subjau una ideologia que veu en l’indi un ésser inferior.

El fet de no supeditar-se a aquest projecte significa, per al raonament polític, més una incapacitat que una decisió collectiva: la incapacitat de l’indi de posposar les seves demandes —de lligar curt els seus impulsos— en tot esperar un bé major i d’abast nacional, encara que aquest bé sigui tot just una promesa difusa. Més encara: si la renúncia a supeditar-se no és el resultat d’un càlcul, menys ho serà encara el producte d’un exercici de poder que fa del “manar obeint” el seu fonament.

En suma, l’esquerra partidista no sembla que ofereixi garanties als moviments indígenes, i no tan sols per la imatge que fomenta de cara a les pròximes eleccions: la d’un indi miop i presoner de costums d’orígens foscos, sinó perquè el seu virtual candidat els posa des d’ara en la llista de culpables en cas de derrota, en dir que si no el voten a ell, li “fan el joc al govern”.

Així doncs, té possibilitats la candidatura indígena? Segurament no, però això no és el més important. Cal deixar clar que el raonament subjacent a la decisió de l’EZLN i el CNI és un altre: que aquest no se subjecta pas al pragmatisme de la política i que, és clar, és indiferent a les estadístiques que fan de la seva lluita una moda passatgera. La qüestió indígena és, en efecte, cosa del passat, però d’un passat que s’enfonsa en la nit dels temps i que aspira més aviat a donar una lliçó de dignitat que no pas a alçar-se amb la victòria a les urnes.

El moviment indígena ja ha donat alguns exemples al respecte d’això. Un dels més importants, em sembla, és el particular sistema de justícia posat en marxa entre les comunitats de la Costa Chica i La Montaña, regions de l’estat de Guerrero. Aquí, l’organització per a l’autodefensa no tan sols va suposar la conformació d’una policia comunitària —els anomenats xèrifs de la muntanya— sinó que va significar la implantació d’un sistema de justícia que aposta per un procés de reeducació d’aquells que incorren en algun delicte, abans que no pas per un sistema punitiu. En contra de la idea de violència i barbàrie que històricament ha envoltat el moviment indígena, allò que predomina en aquestes comunitats és l’aposta per la paraula i el treball comunitari. Però això seria matèria per a un altre text, més detallat.

Aquest és el món indígena: un món en què els problemes que afligeixen la societat mexicana s’amplifiquen fins a límits insospitats, però en les respostes del qual a dilemes conjunturals es pot trobar una lliçó que, en efecte, és cosa del passat.