“No serà fàcil materialitzar un programa de drets humans: a Mèxic, la violència estructural es viu com una cosa natural”

Artículo publicado originalmente en Nationalia, 30 de junio de 2018.

Pràcticament tothom creu que, aquest diumenge 1 de juliol, Andrés Manuel López Obrador guanyarà la presidència de Mèxic. Després d’haver-ho tingut a tocar a les eleccions de 2006 —quan va perdre per un marge molt estret davant del liberal Felipe Calderón— l’excap de govern de Ciutat de Mèxic té ara totes les enquestes a favor. Ubicat a l’esquerra del tauler polític, López Obrador es presenta encapçalant una coalició heterodoxa (Junts Farem Història) on el seu partit, Morena (centreesquerra), concorre amb el Partit del Treball (socialista) i el Partit Encontre Social (PES, conservadorisme protestant). Els seus partidaris en lloen les posicions progressistes en aspectes socials i econòmics, alhora que els detractors li retreuen el caràcter populista, la indefinició en molts temes i un viratge cap al centre en comparació amb les seves posicions anteriors. Sigui com sigui, la seva elecció com a president de Mèxic seria històrica. Repassem amb Juan Carlos López García, professor de Sociologia de la Universitat Autònoma de Mèxic (UNAM), quines perspectives de canvi en relació amb temes com la violència del narco, el sexisme o la relació amb els Estats Units hi ha després de la previsible victòria de López Obrador i quines característiques té la distribució del vot entre grups socials, ètnics i religiosos de la diversa geografia mexicana: una federació composta per 31 estats.

Nationalia: Mèxic va a unes eleccions en què els candidats principals a la presidència són tres. El més ben posicionat és López Obrador, del Moviment Regeneració Nacional (Morena), que ell mateix va fundar el 2011. López Obrador és el candidat de l’esquerra que més a prop ha estat d’aconseguir la presidència del país: les enquestes li pronostiquen prop del 50% dels vots, molt per davant dels seus dos adversaris conservadors, que són Ricardo Anaya i José Antonio Meade. Anaya lidera una coalició entre el PAN —al govern entre 2000 i 2012— i el PRD, l’antic partit de López Obrador, mentre que Meade és el candidat d’una aliança comandada pel PRI, únic dominador de la política mexicana durant dècades i formació de l’actual president Enrique Peña Nieto. ¿Quin tipus de votant mobilitzen cadascuna de les tres candidatures?

Juan Carlos López García: La pregunta remet, d’una banda, a les bases socials dels partits polítics, i de l’altra, a les circumstàncies conjunturals que es presenten en unes eleccions concretes. Les primeres, segons es diu, plantegen les relacions durables entre sectors i grups socials, d’un costat, amb els partits, de l’altre. Mentre que les segones —les circumstàncies conjunturals— es constitueixen per circumstàncies i factors que, en un moment concret, poden orientar les preferències de l’electorat. Aquí, les preferències d’aquells que prenen la seva decisió en un moment molt proper a l’elecció adquireixen un paper rellevant.

Feta aquesta diferenciació, voldria assenyalar dos punts: el pes excessiu que en aquestes eleccions han pres les circumstàncies conjunturals —especialment el tema de la violència desencadenada pel narcotràfic i la guerra contra el narco, en detriment de la violència més estructural— i la fractura entre els partits i les seves bases socials.

En aquest context, és difícil de fer afirmacions contundents. Si bé els partits continuen mobilitzant un determinat tipus de votant, ja no podem parlar d’una relació orgànica entre tots dos. És un exemple d’això la penetració del PAN, del PRD i ara de Morena en sectors que abans havien donat forma a l’aparell corporativista de l’Estat mexicà: els camperols i el dels treballadors mateixos de l’Estat. Aquesta situació no només es verifica des de les eleccions presidencials passades, sinó que ha acabat per reconfigurar la geografia electoral per a aquestes eleccions.

N: Feia vostè referència a les eleccions passades. En les que s’han celebrat durant els darrers deu anys, s’ha observat una tendència general: les forces i els candidats de línia més progressista obtenien més suports al sud i centre del país —destacant, sobretot, Ciutat de Mèxic— mentre que el nord tendia a un vot més conservador. Què ens explica aquesta geografia electoral sobre les diferències territorials a Mèxic, i quines són les excepcions més notables a aquest comportament?

J. C. L. G: Fins a les eleccions passades, la tesi de les bases socials dels partits podia explicar, en termes generals, aquesta geografia electoral, incloent-hi la condició econòmica i la seva relació amb el vot. No obstant això, aquesta geografia ara s’ha modificat de manera dràstica. Tant, que les últimes enquestes assenyalen un clar avantatge d’Andrés Manuel López Obrador en estats del nord on, almenys durant les últimes dues eleccions presidencials, el vot havia afavorit el PRI i el PAN.

M’inclino a pensar que si bé el procés electoral de 2006 va mostrar al candidat de Morena la necessitat de tenir una major presència al nord del país, aquesta vegada la conjuntura de la violència acabarà inclinant la balança a favor seu. Cal destacar que aquesta circumstància no és cap sorpresa, atès que l’anàlisi d’aquells anys a partir de dades agregades per districte electoral va revelar una tendència: a major nombre de morts relacionades amb el narcotràfic, major propensió a votar per Andrés Manuel López Obrador.

Per descomptat, Morena ha après la lliçó. La presència de Tatiana Clouthier (filla d’un empresari excandidat presidencial del PAN i amb forta presència al nord del país) com a coordinadora de campanya n’és un exemple. Però no deixa d’haver-hi una certa ironia en el fet que la guerra contra el narco iniciada per Calderón i continuada per Peña Nieto hagi acabat donant lloc a la principal circumstància conjuntural que avui contribueix al que sembla l’imminent triomf del candidat de l’esquerra.

N: Un assumpte que ha donat molt a parlar en aquestes eleccions ha estat l’aliança entre López Obrador i el Partit Encontre Social (PES), una formació conservadora vinculada a sectors religiosos evangèlics. Més enllà que ideològicament no es tracti de dos partits que algú esperaria veure concórrer junts a unes eleccions —o precisament per això—, què revela aquest tipus d’aliances en relació amb la importància del vot dels protestants, que ja representen almenys el 8% de la població mexicana?

J. C. L. G: Cal recordar que són dues les especulacions que es fan sobre aquesta aliança. En tots dos casos, però, la lectura que s’imposa és la del pragmatisme polític del líder de Morena. La primera especulació és el fet que el PES aporta una mica més d’un milió de vots, considerant el total de vots aconseguits l’any passat en una elecció federal. La segona són els vincles de Miguel Osorio Chong, actual secretari de governació, amb aquest partit i el possible descontentament per no haver estat ell el candidat presidencial del PRI, com va arribar a plantejar-se en algun moment durant el sexenni presidencial que ara s’acaba.

Com he dit, en tots dos casos sembla que s’imposa el pragmatisme polític: sumar en lloc de restar. Els efectes aquesta aliança es reflecteixen en el projecte d’arribar a una “Constitució moral”, la qual, d’altra banda, suposa una plataforma àmplia i sobre la qual, fins ara, no s’han generat grans discrepàncies.

Malgrat tot —i això és fonamental— cal tenir clar que, durant les campanyes, els candidats no fan les polítiques, i que si bé López Obrador s’ha entestat a dir que l’aliança amb el PES no significa una modificació substancial al projecte polític de Morena, aquesta aliança no només ha generat descontentament a l’interior del seu partit, sinó també dins del PES mateix.

Cas de triomfar l’1 de juliol, es pot esperar que les desavinences entre els integrants de la coalició Junts Farem Història siguin molt més evidents en el moment de posicionar-se davant de temes concrets com l’avortament i el matrimoni entre parelles del mateix sexe, per esmentar-ne només alguns. Tot això, per descomptat, sense deixar de considerar que si bé el pes relatiu del PES pel que fa als partits que integren la coalició és menor, no ho és pel que fa al sector al qual aquest aspira arribar: la població protestant al país.

N: Parlem ara d’un altre sector també nombrós, tot i que força menys influent: els indígenes. El moviment indígena de Mèxic aspirava en aquestes presidencials a presentar la seva primera candidata de la història, la mèdica tradicional náhuatl Marichuy Patricio, amb el suport de l’EZLN. Amb un programa indigenista, feminista i anticapitalista —més esquerrà, de llarg, que tots els que es presenten—, Patricio no va aconseguir reunir les signatures necessàries (860.000) per oficialitzar la seva candidatura i, per tant, no serà a les urnes. Quins són els motius d’aquest fracàs?

J. C. L. G: Entrar en el joc electoral significava acceptar les seves regles, tot i que aquestes no siguin del tot justes, com es va poder constatar en el fet que la recollida de signatures fos particularment difícil per a un gens menyspreable sector de la població amb escàs o nul accés als telèfons mòbils, que eren l’instrument de validació posat en marxa per l’Institut Nacional Electoral (INE). En aquest sentit, certament podem parlar d’un fracàs.

Però també ens hem de preguntar quines són, segons el parer de l’electorat, les principals problemàtiques del país. I em temo que, novament, la conjuntura de la violència lligada al narcotràfic adquireix un paper determinant, molt per sobre d’aquesta violència estructural que, parafrasejant Fernand Braudel, es remunta a la nit dels temps: la violència cap als pobles indígenes i la violència de gènere.

N: D’això, en tornarem a parlar d’aquí a un moment. Abans, però, deixi’m que li demani: atès que Patricio no es presenta, què es pot esperar del vot indígena, si s’observen les tendències d’eleccions anteriors?

J. C. L. G: La qüestió és complexa. Les dades mostren que els districtes electorals compostos fonamentalment per població indígena acostumen a votar el PRI, però, això no ens diu res sobre la coerció que s’exerceix sobre aquests pobles perquè votin a favor d’un candidat o un altre. També cal considerar la decisió, d’altra banda legítima, de no votar pel fet de no sentir-se representats.

Alguns mitjans han plantejat que una bona part del vot indígena optarà pel candidat de Morena. Només ho sabrem a posteriori.

N: Atès que, segons les enquestes, López Obrador ho té tot a favor per aconseguir la presidència, comentarem amb algun detall el programa marc de Morena i les línies bàsiques del partit. Val la pena de fer-ho, perquè els textos inclouen algunes afirmacions i compromisos de força abast. N’hi citarem tres aspectes, i ens agradaria que ens comentés quines possibilitats hi ha que López Obrador els porti a terme. El primer: un canvi en la relació amb els Estats Units “no sustentada en la subordinació, l’intervencionisme i la militarització” sinó en “el respecte a la sobirania” de Mèxic, en la cooperació entre els dos països per crear ocupació a Mèxic com a forma de disminuir el fenomen migratori, i en la protecció “dels drets humans i laborals dels nostres compatriotes que viuen a l’altre costat de la frontera” així com dels migrants centreamericans que arriben a Mèxic.

J. C. L. G.: El tema de les relacions amb els Estats Units és potser el segon gran tema de conjuntura d’aquestes eleccions. No obstant això, els plantejaments del candidat de Morena en referència a això deixen molt que desitjar. Emfatitzen el respecte a l’hegemonia de les nacions, cosa que constitueix la pedra de toc d’una bona política internacional, però, a això se li uneixen declaracions de bona voluntat que no resulten en lineaments programàtics.

Molts cops, el candidat ha assenyalat que la millor política exterior és una bona política interior. Però no queda clar com això es tradueix, en el cas dels Estats Units, en una relació “no sustentada en la subordinació, l’intervencionisme i la militarització”.

Els seus principals crítics ho veuen com un “girar l’esquena al món”, cosa que resulta preocupant en un context en què les principals amenaces provenen de l’home al capdavant del teu soci comercial principal.

L’absència d’una política internacional és preocupant pel tema de les relacions amb els Estats Units, però també ho és per a molts altres aspectes en què, parafrasejant la sentència del candidat, la millor política interior pot ser una bona política exterior. Pensem, per exemple, en l’àmbit educatiu, i en particular en l’educació superior, on, sota certes condicions, les polítiques d’internacionalització d’estudiants i professors poden repercutir en el desenvolupament nacional. Sobre les relacions del govern de López Obrador amb els Estats Units encara hi ha grans incògnites.

N: El segon, un compromís amb els pobles indígenes. Parlem d’11 milions de persones —el 10% de la població— amb una història secular de marginació i despossessió: es calcula que tres quartes parts dels indígenes viuen en la pobresa. “Es començarà a pagar el deute històric que el país té amb les seves comunitats i pobles indígenes”, es llegeix als documents de Morena. El programa especifica els drets “a la no discriminació”, “a la integritat cultural”, a la “propietat, ús, control i accés a les terres”, etcètera, però va més enllà. Propugna la defensa de “l’autonomia indígena”, com a “forma concreta d’exercir el dret a l’autodeterminació en el marc de la unitat nacional”, i defensa “el compliment dels acords de San Andrés Larráinzar”, assolits entre govern mexicà i l’EZLN el 1996, que donaven autonomia, reconeixement i drets als pobles indígenes, però que l’Estat mexicà mai no ha arribat a implementar.

J. C. L. G.: Però els pronunciaments dels altres candidats no són gaire diferents. Aquest 27 de juny, un dels principals diaris nacionals, i que sol associar-se a l’esquerra a Mèxic, publica el que pretén ser un article d’opinió del candidat del PRI, José Antonio Meade. El text presenta els seus eixos estratègics pel que fa als pobles originaris, entre els quals s’apunten el respecte a la seva autonomia i el dret a l’autodeterminació. No obstant això i a la pràctica, els últims governs han enfocat el tema dels pobles indígenes com una qüestió de disminució de la pobresa, i fins i tot han criminalitzat l’exercici de l’autonomia.

Certament, el candidat de Morena planteja punts interessants, com ara la creació d’un organisme que dependrà directament de la secretaria de Desenvolupament Social, amb seu a Oaxaca (l’estat amb la major població indígena), i al capdavant del qual hi haurà un líder indígena. Fins i tot pot argumentar la seva pròpia experiència com a director del desaparegut Institut Nacional Indigenista en el seu estat natal, a l’inici de la seva carrera. Tot i així, em sembla que el problema resideix en el fet de fins a quin punt es pot avançar en aquest tema sobre la base d’un projecte que —em sembla— continua apel·lant a la imatge d’un país homogeni, sobre la base d’un projecte que en aquest i en molt altres punts significa un retorn al passat.

N: I el tercer aspecte del programa que volíem que comentés: el capítol sobre la defensa dels drets humans, en els quals s’afirma entre altres cosa que Morena lluitarà “perquè es reconeguin els drets i atenguin les diferències per orientació sexual, identitat cultural i gènere”, “contra la violència homòfoba i de gènere” i “per l’esclariment dels casos de desaparició forçada”. Temes, tots ells, d’enorme gravetat, i que compten les seves víctimes per milers. L’Observatori Ciutadà Nacional del Feminicidi —i és un recompte parcial— recull la xifra de 6.297 dones assassinades en 25 estats del país entre 2014 i 2017, el 30% d’aquests casos investigats com a feminicidis. I pel que fa al col·lectiu LGTBI, hi ha registrats més de 1.300 assassinats per odi homòfob en els darrers 20 anys.

J. C. L. G.: No serà fàcil materialitzar un programa que, d’altra banda, és general. Com ja he dit, els candidats, quan ho són, no fan polítiques ni modifiquen lleis. Això s’aconsegueix després, mitjançant consensos que involucren les diferents forces polítiques, incloent-hi les més conservadores.

A això s’agrega el fet que la violència estructural es viu com una cosa natural, ja que és arrelada de manera profunda en les nostres institucions. Cal dir-ho: si a Mèxic es mor pel fet de ser dona és a causa d’una complicitat entre la societat i les seves lleis.

Apuntaria que, si bé des de 2007 es disposa d’una Llei General d’Accés de les Dones a una Vida Lliure, hi ha almenys tres punts que n’obstaculitzen l’aplicació i que fins i tot suposen una violència cap a les dones per part de l’estat: un, el fet que el feminicidi o no està tipificat en tot el país o no es compta amb els protocols necessaris per a investigar-lo; dos, l’existència d’“atenuants” contemplats en els codis penals d’algunes entitats, com són la “infidelitat conjugal/raó d’honor” i “l’estat d’emoció violenta”, i que poden significar una disminució de fins a la meitat de la pena en cas de feminicidi, i tres, la manca d’una perspectiva de gènere en les institucions encarregades d’aplicar la llei.

Per descomptat, la qüestió és molt més complicada i no dependrà només d’un canvi de règim. No obstant això, si estem, com afirma el candidat de Morena, davant d’un moment històric —la tercera revolució del país—, el seu govern hauria d’estar a l’altura de les circumstàncies. Diria fins i tot que està obligat a obrir pas a una nova forma de pensar i de relacionar-nos els uns amb els altres, i on la perspectiva de gènere ha d’ocupar un lloc privilegiat.

N: En aquest sentit, la violència és, sense cap dubte, un dels problemes més greus —potser el que més— a què s’enfronta Mèxic en l’actualitat. Ens acabem de referir a la més invisibilitzada o més interioritzada habitualment —la violència masclista i homòfoba— però n’hi ha una altra molt més visible i no menys greu. En el context de l’anomenada guerra contra —i entre— el narcotràfic, des de 2006, es calculen en més de 200.000 les morts relacionades amb el crim organitzat, i probablement en més d’un milió les persones desplaçades. I aquí s’inclouen, també, les violacions de drets humans comeses no només pels càrtels, sinó també per les mateixes forces de seguretat de l’Estat. Quines perspectives s’obren en aquest capítol a partir d’aquestes eleccions?

J. C. L. G.: Efectivament, la violència lligada al narcotràfic s’ha convertit en el tema de les eleccions. Si hem de fer cas de les enquestes, i López Obrador és el proper president de Mèxic, el nou govern s’enfrontarà al problema, primer, d’enviar senyals molt clares que la seva estratègia és completament diferent i més efectiva que la dels seus predecessors, i segon, de donar resultats en un període raonable. Sobre aquest darrer punt, el mateix candidat ha posat un horitzó de meitat de sexenni, el qual em sembla acceptable només si el primer punt resulta convincent.